La mirada

La mirada / controla la mirada / no debes mirarlo todo de la misma forma / hay imágenes que podrían hacerte daño / y otras / hasta matarte / Las cosas cambian según como las mires / cambian / si las miras por segunda vez / por tercera vez / las cosas cambian / las cosas no cambian / cambia tu mirada / cambias tu / Hoy no eres ayer / El tiempo / ¿entiendes? / Es el tiempo / Aprende a mirar / existen formas / Aprende las formas de mirar / De reojo al que amenaza / de soslayo a los más pobres que tú / de frente a quien nunca te habla / desde abajo a los que ordenan / por encima / a ti/ Aprende a ver / y algún día llegarás a verte / reconocerte / Mira con los codos / con las plantas de los pies / mira entre dientes / Coge / las imágenes tíralas / tira las imágenes del recuerdo / Ahora están gordas / ahora se estiran / Mira / y arroja / Mira y arroja / La memoria es un espejo de feria / ¿Entiendes? / No / vale / Empezamos / ¿qué recorrido has hecho hoy?

L'essència de la festa...

L'ESSÈNCIA DE VALÈNCIA!

"El poder insensibilitza; la preocupació de conservar-lo asseca. Subjacent, la triple vessant d'un problema abstracte: destruir l'humà, destruir el diví, destruir la barreja de l'humà i el diví. ¿En mi mateix: amb mi mateix?".

El túnel

La vida aparece a la luz de este razonamiento como una larga pesadilla, de la que sin embargo uno puede librarse con la muerte, que sería, así, una especie de despertar. ¿Pero despertar de qué? Esa irresolución de arrojarse a la nada absoluta y eterna me ha detenido en todos los proyectos de suicidio. A pesar de todo, el hombre tiene tanto apego a lo que existe, que prefiere finalmente soportar su imperfección y el dolor que causa su fealdad, antes que aniquilar la fantasmagoría con un acto de propia voluntad. Y suele resultar, también, que cuando hemos llegado hasta ese borde de la desesperación que precede al suicidio, por haber agotado el inventario de todo lo que es malo y haber llegado al punto en que el mal es insuperable, cualquier elemento bueno, por pequeño que sea, adquiere un desproporcionado valor, termina por hacerse decisivo y nos aferramos a él como nos agarraríamos desesperadamente de cualquier hierba ante el peligro de rodar en un abismo.

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

HOMENATGE A GILA

- Lo siento mucho, señora, pero no puede hacer una denuncia por malos tratos sin traer un certificado de defunción.

- ¿De mi marido?

- No, de usted.

                                                      ***

- ¡Qué alegría tan grande! ¡Hace diez años que no te veía, Paco!

- Yo no me llamo Paco, me llamo Gerardo.

- Es verdad, perdóname Roberto, creí que eras Oscar.

                                                    ***

- Pues a mi me mataron en la guerra, pero me hice el tonto y aquí me tienes.

                                                    ***

- Ambrosio, se me ha dormido un pie, despiértamelo a las nueve, que quiero ir a dar un paseo por el jardín.

- Sí, señor conde.

                                                    ***

- En el día de hoy, siendo las nueve de la mañana, comparece ante mí el que dice llamarse Maria Luisa García López, quien en pleno uso de sus facultades mentales declara que, el día 31 del mes de febrero del año 1712 apuñaló a su esposa, de nombre Mariano, con un revolver calibre 38 cuando la víctima se duchaba en el ascensor. Punto y aparte.

...

"De vegades pense que escriure les coses per treure-les de dins potser sols et fa sentir que les treus, un lleu respir, una sensació irreal de desfogament que al poc temps comproves que no ha servit per a res, ja que tot allò que pensaves vomitat sobre el paper se’t segueix podrint a dins, no ha sortit, tan sols s’ha reduït breument al teu interior per retornar amb més força en el moment menys esperat...

Però... quin altre remei queda quan un és incapaç d’expulsar allò que l’oprimeix mitjançant paraules, o fets? Tan sols queda vessar pensaments sobre el paper, sentir el breu alleujament que aquest fet produeix i fer-ho tan a sovint com siga possible per no retrobar-se amb el que se’ns va consumint a dins.

Potser aquesta és la raó per la que comence a escriure, un intent desesperat de deixar en aquestes ratlles el que no sóc capaç d’eliminar, tots aquests sentiments que ara mateix em rosseguen l’interior i aconsegueixen que l’única cosa que tinga present siga tot el que em provoquen.

És increïble com una sola nit pot fer que tot el teu món trontolle... tan sols unes hores, fins i tot uns minuts, et canvien, fan que tot allò en què creus, totes les coses que dia a dia has anat construint, deixen de tenir importància. La teua vida passa a basar-se en un sol fet, en un moment que es resisteix a abandonar-te. I et preguntes què pots fer per tornar a tenir els objectius que et preocupaven, per tenir de nou tantes coses a la ment, preocupacions que et feien passar els dies, les setmanes, fins i tot els mesos, quasi sense adonar-te’n... i de cop, ja tot gira al voltant d’una sola cosa i cada minut és etern intentant trobar una solució inexistent.

Quan els meus ulls van trobar-se amb aquella mirada per primera vegada, era impossible pensar tot el que amagava darrere seu. Alguna cosa em feia intuir que no era una mirada qualsevol, que no tenia res a veure amb la resta de mirades que es creuaven en aquell lloc en aquell mateix moment; aquells ulls no deien el mateix que els altres, no eren iguals que els altres. No sóc capaç de saber què transmetien els meus, no sé què degué veure per decidir-se a descobrir més coses d’ells, potser el desig que m’envaïa de conèixer allò que m’estava deixant entreveure, tota la complexitat que una mirada com la seua podia transmetre. L’únic que importa és que, fos el que fos, alguna cosa va fer que s'acostés a mi..."