HOMENATGE A GILA

- Lo siento mucho, señora, pero no puede hacer una denuncia por malos tratos sin traer un certificado de defunción.

- ¿De mi marido?

- No, de usted.

                                                      ***

- ¡Qué alegría tan grande! ¡Hace diez años que no te veía, Paco!

- Yo no me llamo Paco, me llamo Gerardo.

- Es verdad, perdóname Roberto, creí que eras Oscar.

                                                    ***

- Pues a mi me mataron en la guerra, pero me hice el tonto y aquí me tienes.

                                                    ***

- Ambrosio, se me ha dormido un pie, despiértamelo a las nueve, que quiero ir a dar un paseo por el jardín.

- Sí, señor conde.

                                                    ***

- En el día de hoy, siendo las nueve de la mañana, comparece ante mí el que dice llamarse Maria Luisa García López, quien en pleno uso de sus facultades mentales declara que, el día 31 del mes de febrero del año 1712 apuñaló a su esposa, de nombre Mariano, con un revolver calibre 38 cuando la víctima se duchaba en el ascensor. Punto y aparte.

...

"De vegades pense que escriure les coses per treure-les de dins potser sols et fa sentir que les treus, un lleu respir, una sensació irreal de desfogament que al poc temps comproves que no ha servit per a res, ja que tot allò que pensaves vomitat sobre el paper se’t segueix podrint a dins, no ha sortit, tan sols s’ha reduït breument al teu interior per retornar amb més força en el moment menys esperat...

Però... quin altre remei queda quan un és incapaç d’expulsar allò que l’oprimeix mitjançant paraules, o fets? Tan sols queda vessar pensaments sobre el paper, sentir el breu alleujament que aquest fet produeix i fer-ho tan a sovint com siga possible per no retrobar-se amb el que se’ns va consumint a dins.

Potser aquesta és la raó per la que comence a escriure, un intent desesperat de deixar en aquestes ratlles el que no sóc capaç d’eliminar, tots aquests sentiments que ara mateix em rosseguen l’interior i aconsegueixen que l’única cosa que tinga present siga tot el que em provoquen.

És increïble com una sola nit pot fer que tot el teu món trontolle... tan sols unes hores, fins i tot uns minuts, et canvien, fan que tot allò en què creus, totes les coses que dia a dia has anat construint, deixen de tenir importància. La teua vida passa a basar-se en un sol fet, en un moment que es resisteix a abandonar-te. I et preguntes què pots fer per tornar a tenir els objectius que et preocupaven, per tenir de nou tantes coses a la ment, preocupacions que et feien passar els dies, les setmanes, fins i tot els mesos, quasi sense adonar-te’n... i de cop, ja tot gira al voltant d’una sola cosa i cada minut és etern intentant trobar una solució inexistent.

Quan els meus ulls van trobar-se amb aquella mirada per primera vegada, era impossible pensar tot el que amagava darrere seu. Alguna cosa em feia intuir que no era una mirada qualsevol, que no tenia res a veure amb la resta de mirades que es creuaven en aquell lloc en aquell mateix moment; aquells ulls no deien el mateix que els altres, no eren iguals que els altres. No sóc capaç de saber què transmetien els meus, no sé què degué veure per decidir-se a descobrir més coses d’ells, potser el desig que m’envaïa de conèixer allò que m’estava deixant entreveure, tota la complexitat que una mirada com la seua podia transmetre. L’únic que importa és que, fos el que fos, alguna cosa va fer que s'acostés a mi..."

AMISTAD A LO LARGO

Pasan lentos los días
y muchas veces estuvimos solos.
Pero luego hay momentos felices
para dejarse ser en amistad.
Mirad:
somos nosotros.

Un destino condujo diestramente
las horas, y brotó la compañía.
Llegaban noches. Al amor de ellas
nosotros encendíamos palabras,
las palabras que luego abandonamos
para subir a más:
empezamos a ser los compañeros
que se conocen
por encima de la voz o de la seña.

Ahora sí. Pueden alzarse
las gentiles palabras
-ésas que ya no dicen cosas-,
flotar ligeramente sobre el aire;
porque estamos nosotros enzarzados
en mundo, sarmentosos
de historia acumulada,
y está la compañía que formamos plena,
frondosa de presencias.
Detrás de cada uno
vela su casa, el campo, la distancia.

Pero callad.
Quiero deciros algo.
Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.
A veces, al hablar, alguno olvida
su brazo sobre el mío,
y yo aunque esté callado doy las gracias,
porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.
Quiero deciros cómo todos trajimos
nuestras vidas aquí, para contarlas.
Largamente, los unos con los otros
en el rincón hablamos, tantos meses!
que no sabemos bien, y en el recuerdo
el júbilo es igual a la tristeza.
Para nosotros el dolor es tierno.

Ay el tiempo! Ya todo se comprende.


Jaime Gil de Biedma.